Hom podria pensar que ja han quedat enrere els dies en que, per un lloc de treball de la mateixa qualificació, homes i dones reben retribucions diferents, sempre en desavantatge salarial per aquestes últimes. Malauradament encara no és així i la bretxa salarial entre homes i dones igualment qualificades  per desenvolupar una mateixa tasca continua vigent, tot i que a voltes s’amaga utilitzant nomenclatures diferents com director executiu versus directora tècnica.

També se suposa que ha quedat enrere l´època en que la criança dels fills era territori exclusiu de la mare i en que, en canvi, l´aportació econòmica de les dones a la família era considerada complementària; l’època on es menystenien les tasques que desenvolupàvem dins els negocis familiars o en la pagesia, quan sovint no eren considerades feines si les desenvolupava una dona. En canvi, és habitual que hi hagi una majoria de dones en aquelles feines que gaudeixen de menys prestigi social i que són més invisibles, essent escassa la presència d´aquestes dins les elits laborals.

És cert que les noves generacions de dones hem aconseguit obtenir cert reconeixement dins el món laboral, artístic i institucional (no sense abans haver hagut de demostrar amb escreix la nostra vàlua), obtenint alguns rèdits. Ara, algunes de nosaltres ja formem part dels Consells d´Administració de les grans corporacions i també hem començat a conquerir territori (no sense haver estat sovint el blanc de moltes crítiques adicconals i absurdes pel simple fet de ser dones) dins les institucions públiques i els partits polítics de tots els colors.

A nivell privat també hem estat capaces de dir prou a moltes tasques que ens venien predeterminades per una qüestió purament cultural i de gènere. Per exemple, ja no preparem el sopar per la família abans de sortir a fer el mateix amb un grup d´amigues o altri, i tampoc preparem l´entrepà que s´endurà a la feina el cònjuge (o potser si…). Tot això és positiu si ho contemplem com a part d´un procés que encara no ha culminat, ni de bon tros. El que succeeix és que totes nosaltres hem topat amb un aliat inesperat, de la missogínia i el masclisme: el sostre de vidre.

Aquest sostre invisible i silenciós l´hem constatat especialment aquelles dones que ens hem  format en un entorn acadèmic o universitari abans d´accedir al mercat laboral i al món real. Mentre ens formàvem, gaudiem d´un entorn que podríem anomenar l’oasi acadèmic, on homes i dones estan sotmesos a les mateixes proves i avaluats per un sistema que no discrimina per gènere. Però tan sols posar els peus al carrer, al món real, moltes de nosaltres hem tastat de primera mà la discriminació laboral i fins i tot l´assetjament sexual. A més a més, sols ens és  possible accedir a posicions de poder o de presa de decisions dins la jerarquía empresarial, si renunciem o almenys posposem altres facetes de la vida igualment importants, com la materninat. I quan estoicament gosem conciliar vida laboral i familiar, sovint acabem tenint la sensació que no estem fent les coses com realment voldríem en cap d´aquestes facetes. Això pot portar, i de fet  porta, a la frustració i sovint desemboca en la depressió. Diuen que la depressió és un transtorn de predomini clarament femení i de fet som nosaltres les més medicades amb antidepressius i ansiolítics. Aquest fenòmen s´accentua més encara als països del sud d´Europa i concretament a l´estat espanyol, on les jornades laborals sovint acaben ben entrat el vespre.

Un expemple del que volem transmetre ens l’explicava la treballadora d´una betzinera d´una població veïna. Tant ella com la seva companya de feina tenien la mateixa categoría laboral i una jornada de treball equivalent en hores treballades a la del seu altre company de feina. Però aquest últim, a diferència de les seves col.legues, no realitzava cap tasca relacionada amb la neteja de la botiga de la betzinera. Quan una d´elles li va demanar al propietari del negoci el perquè d´aquest greuge, la seva resposta va ser que el treballador no hi estava avesat, que a casa seva no ho tenia per costum ja que era la seva mare qui així l´havia acostumat. Com no pot ser d´altra manera per una mentaliat masclista, la culpa de tots els mals del món sempre rau en el gènere femení. Així ho diu l´Antic Testament i així ens ho han insuflat des de la infància dins el marc legal dels valors judeocristians pels quals encara es regeix la majoria de la societat moderna.

De què serveix una igualtat de drets només teòrica? I el que és més important: com trencar el sostre de vidre? Lamentablement no hi ha dreceres ni fórmules màgiques. Lluita, lluita i més lluita. A nivell individual es poden aconseguir petites fites, petites, però no per això insignificants. Ara bé, des de la col.lectivitat podrem avançar més i millor i, per tant, cal que anem plegades en això. Des de la transversalitat política, ideològica i cultural ho farem abans i millor. Perquè juntes som més fortes.

No ens ho creguem quan ens diguin que ara les dones ja estan molt bé i que la lluita feminista ja no té massa sentit! El sostre de vidre no caurà pel seu propi pes.

Per cert, molt recomanable la pel.lícula británica titulada Made in Dagenham (títol en Català: Pagament Injust) que ens parla de la lluita sindical feminista que va tenir lloc als EEUU als anys 50 dins el marc del moviment sindical  de la Empresa Ford, i de la doble lluita que van dur a terme les dones treballadores d´aquesta empresa automobilística dins la secció de tapisseria. Van haver d´enfentar-se als directius de la Ford però també als seus propis companys del comité d´Empresa.