Ja era hora, per fi Artés es desfà del monument franquista

Avui, 18 de desembre de 2013 es posa fi a una llarguíssima reivindicació. Per fi s’ha retirat el monument franquista anomenat cruz de los caídos, alçat pel règim franquista l’any 1943 a “los caídos per Dios y por España”.

Han hagut de passar 38 anys des de la mort del dictador, perquè Artés suprimís definitivament de la vida pública monuments i plaques franquistes. 

Ha estat una llarga i tortuosa reivindicació que és força il·lustrativa del postfranquisme a casa nostra. De fet, l’anomenada transició democràtica espanyola, lluny de ser un exemple de transformació democràtica, fou essencialment un procés de reforma que permeté, entre altres imposicions i renúncies, la prescripció amb total impunitat dels delictes comesos pel règim franquista, l’acceptació de la voluntat del dictador del successor a la Prefectura de l’Estat, la forma d’organització del mateix en forma de Regne, i un convenient canvi de jaqueta per als oligarques i alts funcionaris del règim.

A diferència d’altres estats amb processos semblants, ací no es produí cap mena de desfranquització, no es constituí cap mena de comissió de la veritat, ni es perseguiren penalment els victimaris, ni es repararen i indemnitzaren les víctimes, ni s’anul·laren judicialment els càstigs arbitraris, ni es restituïren els béns robats pel règim, com així tampoc es suprimiren de la vida pública monuments i plaques en honor al règim.

A casa nostra aquesta reivindicació fou encapçalada, a mitjans dels anys noranta, per diversos col·lectius, majoritàriament formats per joves nascuts en el postfranquisme, des de col·lectius independentistes (BAF o JIR, per exemple), entitats culturals (destacant l’Ateneu Popular la Falç) o agrupacions de caire popular (Artesencs per la Memòria Històrica o la Plataforma Antifeixista d’Artés, per exemple).

Tanmateix, la llarga persistència d’aquest element anacrònic i antidemocràtic s’explica, en bona part, per l’aferrissada pressió i atemoriment de l’extrema dreta local, així com per la permissibilitat i deixadesa dels diversos governs municipals. Dos factors que s’anaren retroalimentant en el temps.

Fet i fet, l’extrema dreta local ha jugat un paper determinant en la defensa del monument, comptabilitzant-se múltiples amenaces i agressions físiques i materials als membres dels col·lectius que s’oposaren al monòlit. Per exemple, convé recordar el greu atac amb artefactes incendiaris produït l’any 2001, que destrossà per complert l’antiga seu social de l’Ateneu Popular la Falç.

Una extrema dreta que ha gaudit de certa influència i impunitat en les seves accions, amb vincles amb l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, i gaudint de certa tolerància per part d’algunes entitats i governs municipals. En aquest cas, convé tenir ben present les jornades feixistes (organitzades per el MPC i Batzegada) realitzades el març de 2003, que aplegaren la flor i nata dels neonazis i feixistes catalans al nostre poble, organitzant-se diversos actes, entre ells precisament, una ofrena floral al monument.

Davant de tot plegat, l’Ajuntament ha jugat constantment un paper força decebedor i erràtic. Mai afrontà la qüestió de forma contundent i més aviat s’optà per operacions de maquillatge i el mirar cap a una altra banda. Així fou al llarg de la transició, quan es decidí mantenir el monument dempeus, afegint-hi una placa nova però amb la simbologia franquista intacte. Des de llavors, i arrel de les mobilitzacions de protesta, s’han aprovat, com a mínim, fins a 3 mocions de retirada del monument. La primera al setembre del 2000, però que no s’actuà fins al març del 2001, moment en que es retirà tan sols l’escut franquista. La segona al setembre del 2003, quan es traslladà de matinada al cementiri municipal. I la darrera, i definitiva, al juny del 2012, però que ha hagut de passar fins a un any i mig per materialitzar-se, força il·lustratiu del dilacionisme que s’ha anat produint en aquest afer.

Finalment doncs, la moció presentada per la CUP, i aprovada per majoria absoluta, per la retirada de la simbologia franquista i per una política municipal de memòria històrica, ha reeixit en el seu principal objectiu. Tanmateix però, encara resta molta feina per fer envers la recuperació de la nostra memòria històrica com a poble, especialment respecte a tot allò que vagi encaminat a la dignificació i reconeixement públic de les víctimes i els represaliats pel franquisme.

Feixisme mai més! Ni aquí ni enlloc!

 

Artés, Vall de la Gavarresa, Països Catalans, 18 de desembre de 2013

Candidatura d’Unitat Popular - Artés