Per un Casal com cal, malvinguda al Bisbe. Diumenge a les 11.30h concentració a la Plaça de l'Església

Aquest proper diumenge el Bisbe de Vic visitarà la nostra vila per commemora el centenari de la congregació de l’església nova d'Artés. Per això des de la CUP li oficiarem una malvinguda per tal de protestar per l'estat en què es troba el Casal Artesenc, el teatre del poble que està en mans del bisbat. Per reclamar un Casal com Cal d'una vegada per totes, convoquem a una concentració a les 11.30h del matí per demostrar el nostre malestar i denunciar l'especulació que s'està duent a terme amb aquest espai estimat per tots els artesencs.

Però no nomès volem denunciar la situació actual del casal doncs la hitòria de tot plegat es remonta a fa més de 100 anys enrere quan les classes benestants decidiren construir un temple de dimensions faraòniques per substituir i demolir l’església mil•lenària de la plaça vella. A finals del segle XIX, el Bisbe Morgades i Gili posava la 1a pedra d’una església d’una envergadura extremadament grandiloqüent (cal recordar que fins i tot es projectaren 2 grans campanars) per una població d’aleshores d’unes dues mil persones.

L’obra fou finançada, majoritàriament, a partir dels beneficis empresarials sorgits de l’explotació de la classe treballadora artesenca per part dels cacics del poble, la família Berenguer, propietaris de l’única gran fàbrica tèxtil del moment. També va aportar-hi capital el propi Bisbe Torres i Bages, el mateix que consagrà l’església al 1912. La nova església doncs, s’erigí com a principal símbol d’ostentació de poder i control social del caciquisme local. Els Berenguer ho tenien tot ben controlat: els seus membres dominaven totes les esferes de poder del poble, des de l’ajuntament, la indústria i el clergat.

Pel que sembla, donat que bona part de la població artesenca seguia acudint a l’església del Puig d’Artés, el mossèn Anton Berenguer, conegut com el Pota Negre (les males llengües diuen que aquest nom li venia per la seva afició a l’abús a les viudes del poble), impulsà la seva destrucció.

Avui en dia, la situació ha anat evolucionant i l’església catòlica ha perdut en bona part la seva centralitat i omnipresència en la vida (i control) social. Tanmateix encara manté un considerable poder en la nostra societat. Prova d’això són els diversos privilegis econòmics que encara gaudeix en el marc constitucional espanyol vigent. Cal no oblidar que l'església catòlica és un dels majors propietaris de l’Estat Espanyol, amb uns cent mil immobles. I no paga IBI per cap d'ells, un impost que propietaris rics o pobres paguen. Alhora, també rep diners en concepte del 0.7% de l'IRPF (225.7 milions d'euros el 2010); per a l'atenció al culte en centres penitenciaris (681.590 euros el 2011); l'1% cultural li va suposar 7,6 milions el 2011; etc... Entre unes coses i altres es calcula que reben uns 5.165 milions d'euros públics l'any. És a dir, aproximadament la meitat de la retallada en sanitat i educació d’enguany.

L’exempció fiscal de la que gaudeix l'església catòlica és un privilegi injustificable. Més encara tenint en compte les deplorables declaracions del cardenal Rouco Varela fent planar l'amenaça de retallar el pressupost a Càritas, que ja només és d'un 2% del total, per conservar aquest privilegi fiscal, quan el 90% dels recursos d'aquesta entitat caritativa no provenen de l'església. És vergonyós veure com l’església catòlica prioritza els seus interessos patrimonials a l’atenció a les persones. De fet, així és com actua a Artés, preferint mantenir propietats en absolut estat d’abandonament i ruïna (com és el cas del Casal Artesenc o de diferents immobles buits al poble vell) abans de destinar-los a un interès públic.

Davant d’aquesta situació és innegable el paper d’agent especulador que juga avui en dia l’església catòlica. El cas del Casal Artesenc és paradigmàtic, no hi pretén desenvolupar cap mena d’ús ni cedir-lo a cap institució o entitat ni molt menys rehabilitar-lo. Tan sols hi vol guanyar un rendiment econòmic a partir d’una compra-venda o d’un gran pelotazo urbanístic. De fet així ho va intentar en els moments de la gran eufòria urbanística, on amb una jugada a tres bandes pretenia vendre el Casal a una immobiliària- constructora que a la seva banda edificaria tot el complex industrial de l’antiga Tebisa, per finalment destinar el Casal a equipament municipal. Per sort la bombolla immobiliària va petar abans!

Aquest diumenge doncs, donarem la malvinguda al màxim representant del “nostre” Bisbat: en Romà Casanova, un personatge capaç de significar-se contra el dret a l’avortament, etzibant glosses on es lamenta de 'l'avortament assassí' i la 'mentalitat anticonceptiva'. Un bisbe profundament retrògrada i conservador que no dubta a oposar-se a l’eutanàsia o als drets de les parelles homosexuals, per posar tan sols alguns exemples.

La situació doncs no permet masses dubitacions. Davant múltiples privilegis injustificats, la pressió conservadora cap a la societat (i als legisladors) i l’aberrant  especulació urbanística no podem quedar amb els braços creuats.  És tasca de tots i totes denunciar-ho i transformar-ho, no només dels agnòstics, ateus o membres d’altres confessions, sinó també de tots aquells cristians de base que estimen la seva fe de forma sincera.