La terra té gran importància en la història de la humanitat. La terra simbolitza (i ha simbolitzat) les arrels, casa nostra. Simbolitza un patrimoni, quelcom que és de tothom (o ho hauria de ser) i, per tant, tothom s’hi pot identificar (si vol).

Quan dic que a Artés la terra és roja, ho dic en un doble sentit (per si algú no ho havia notat). En el sentit físic, ja que és de color vermell (la geològicament anomenada Formació Artés), i ho dic també en el sentit figurat. El sentit figurat em permet nomenar la Revolta dels Burots, que és la motivació central d’aquest escrit, ja que estem a tocar de celebrar el centenari d’aquesta efemèride. 

El dia 2 de gener de 1917 va esclatar la Revolta dels Burots. L’origen d’aquesta revolta popular va ser la reacció de les classes populars artesenques vers al caciquisme regnant. El 2 de gener tant comerciants, com pagesos com obrers van protestar pels carrers de la vila i no es van aturar fins que van aconseguir el que reclamaven (la fi de l’impost sobre els consums i la dimissió de l’alcalde cacic entre d’altres). Així doncs, el que inicialment va començar com una protesta contra un nou impost i contra l’Ajuntament,  va servir com a catalitzador de presa de consciència i lluita obrera i social. La Revolta dels Burots significà l’enderrocament del caciquisme, convertint el 2 de Gener de 1917 en un punt d’inflexió en la vida política, social i econòmica d’Artés.

Tot i això, el 2 de gener és una referència artesenca bastant oblidada en els nostres temps, tot i l’esforç d’algunes persones (no puc deixar passar la oportunitat d’esmentar i agrair l’esforç d’aquestes persones i en especial a l’ARA, l’Assemblea Revolucionària d’Artés, que han intentat donar un sentit i un sentiment a aquesta data).

Podem especular quins són els motius del perquè la Revolta dels Burots, i tot el que va comportar, està avui poc present en la memòria col·lectiva (a part de donar nom a un equipament municipal i poc més). Si ho faig jo, tinc clar i afirmo que és per la falta de consciència de les artesenques actuals (i ho polaritzo a la d’una gran part de la societat actual). Falta de consciència de classe. De saber qui ets i qui no. De saber d’on véns. Podrà semblar que el que dic és arcaic i que els temps de la revolució russa ja han acabat. I és per això que us emplaço a recordar com eren les correlacions de forces a principis del segle XX, de com es vivia en aquells temps, i que ho comparem amb els temps actuals, tan moderns. Si fem aquest exercici amb objectivitat, veurem que les condicions no han canviat tant, que la relació de forces no dista de l’actual i que la diferència que hi pugui haver, és per la lluita pels drets dels treballadors. En resum, la situació és molt semblant: uns pocs s’aprofiten de molts.

Així doncs, des del meu punt de vista, hi ha un problema evident: la situació és molt semblant a la de fa 100 anys (polarització de la societat entre rics i pobres, aprofitament dels que tenen els mitjans de producció vers els que han de vendre el seu treball, explotació de la natura sense pensar en les conseqüències i un llarg etcètera). Però ara pensem (i estem orgullosos en fer-ho) que nosaltres no som pobres, no som classe obrera, no som els explotats. I molts dels que sí que pensen això els fa vergonya. Doncs les dades són clares: als Països Catalans, cada hivern moren prematurament més de 18 persones al dia per causa de la pobresa energètica (segons l’Asociación de Ciencias Ambientales), hi ha 3.637.000 persones en risc de pobresa o exclusió social (segons la xarxa d’ONGs europees European Anti-Poverty Network), uns 92 desnonaments al dia (segons El Consell General del Poder Judicial), i no parlem de les dades d’atur, de la desnutrició infantil, etc.

Si ens creiem aquestes dades, em costa de creure que no sapiguem en quin costat estem la majoria, i és per això que crec que és tant important tenir memòria. Hem de tenir clar que si hem arribat al punt en què no sabem el que som, i en què ens creiem que som el que no som, és perquè els que sí que tenen clar qui són han volgut que arribem a aquesta situació. Per això és tant important la vacuna de la memòria. Perquè, com va dir Karl Marx si oblidem la Història, estem condemnats a repetir-la.

No podem oblidar el passat ni renegar d’ell. No podem oblidar què érem com a poble. No podem obviar el present ni donar-lo per suposat. No podem renunciar al nostre futur, ni individual ni col·lectiu. Vacunem-nos!

---
Israel Falcó
Membre de la CUP Artés i regidor de Comunicació, Hisenda i Recursos Humans